Plou i fa sol.

El clima mediterrani es caracteritza per pluges a la primavera. No obstant, les primaveres que recordo ençà tinc consciència no han sigut pas massa plujenques.
Plou i plou molt. El camp esclata en verd. La temperatura és molt agradable. L 'aigua que cau és un regal del cel.

Ara fa un any, per aquestes dates la situació era molt diferent, mancança d' aigua i risc d' incendi. La falta de pluja va servir, i continua servint, de pretext per pujar el to del debat polític.
Com pot ésser l' aigua, font de vida, font de confrontació ciutadana. Siguem conseqüents. La política envers de l' aigua no pot dependre de si plou o fa sol.

I tot s' acaba aqui.

I tot s'acaba amb una signatura i una ratificació davant del Jutge. Tants anys de matrimoni i tants sentiments en comú esborrats en un acte solemne. L' autoritat diu que dues persones estan casades i el dret a ser feliços queda legitimat. Per sempre? No, fins que l' autoritat dissol el vincle matrimonial.

Quan la gent es casa no pensa que la declaració de voler el matrimoni com a contracte matrimonial no és pas garantia de res. Només intervé l' Estat per certificar quelcom que li és en el fons aliè. Quelcom que s' escapa de la seva jurisdicció. Que no pot imposar, el fet que dues persones s' estimin per sempre. No s' ha d'oblidar que el vincle matrimonial és un lligam voluntari i que ha de cessar en el moment que una de les dues persones no vol compartir la seva vida amb l' altra.

Dit així, podria semblar un discurs contra el matrimoni com a institució familiar. No estic pas encontra del matrimoni, ni del sagrament matrimonial. Però si que estic cansada d' aquelles persones que pensen que el matrimoni és garantia de felicitat.

El camí de Núria.

La meva contribució

Ser membre actiu de la xarxa i expressar les meves idees en un blog.



Aquesta és la meva petita contribució.